De pares desconeguts, amant de la poesia, i enemic del poder, el Teatre ha estat assassinat. Premissa prometedora, una mica de repàs a la història de l’art, molt bons recursos musicals i interpretatius però un pel reiterativa.
Ron Lalá, com sempre amb humor i música, repassen (molt menys del que jo esperava) la biografia del teatre (amb interessants flashbacks), la seva estructura, autors, professions a ell vinculades … en el marc de la investigació detectivesca en un futur distòpic on s’han prohibit les referències, difusió, lectura … de les arts.
Amb aquest argument d’homenatge al teatre i reflexions apuntades sobre el seu futur, els aficionats a les arts escèniques estem d’enhorabona. No obstant això, i crec que sóc l’únic, m’ha semblat que el ritme presentava massa alts i baixos i, en sentit contrari, el repàs al teatre no acabava d’atrapar-me tot i la qualitat interpretativa i musical dels intèrprets.
El millor: sembla un aspecte menor, però per poc freqüent, és de destacar: l’excel·lent dicció i projecció de la veu. Un luxe.
Posada en escena molt visual, de còmic de detectius, de llums i ombres, i apel·lant contínuament a la capacitat de l’espectador de veure més enllà i reflexionar sobre qui i per què voldrien silenciar el teatre, o cap a on va les arts escèniques en un futur hipertecnificado.