Que un divendres a la tarda, despés d’una setmana plena de matinades més matineres que el sol, m’assegui a la butaca d’un teatre i res em faci perdre l’atenció del que està passant a l’escenari ni pretengui cap pestanyejada més llarga que una altra, es casi un miracle. Doncs aquí vaig estar jo, al pati de butaques buscant una explicació al trencaclosques teatral que ha muntat Lautaro Perotti a “Cronología de las bestias”.
El muntatge entra de ple en la història, sense anestèsia per a l’espectador, sense pomades que vagin alleujant per a fer més fàcil el camí. ¡Racatacá! De cop i sense saber per on et ve. És comprensible el desconcert inicial del públic. Però la mentida és el que té, que comença per poc i acaba fent una bola de nassos. Per això el millor és no alimentar-les, al contrari del que fan aquests protagonistes que sembren la llavor, la van regant i germina en un arbre tan frondós que els impedeix veure la realitat, més tot, no fan el més mínim esforç por sortir-ne. Avança el thriller al mateix compàs que la impaciència […]
Pots llegir la recomanació sencera al meu blog Efecto Madrid fent clic aquí.