Fixar la vista enrere i recordar què era ser adolescent. Les coses bones acostumen a repetir-se en veu alta una vegada i una altra. Les dolentes, aquelles que van fer mal es volem esborrar o oblidar, però sempre estan esperant amagades, a la superfície, per aparèixer i fer-se presents encara que no es vulgui.
L’Alba, la Carla i en Gerard es traslladen al seu jo dels 17 anys i expliquen al públic una petita mostra de tot allò que passa pel cap i la vida d’un adolescent. Amb la Course-Navette (la cursa Pip) com a tret de sortida i excusa, a l’escenari tres joves que afronten de manera molt diferent la prova. La veritat és que tots veuen en aquesta activitat un reflex de les seves inseguretats i les seves pors. L’Alba és maldestra i quan cau, que és sovint, els companys i les companyes de classe riuen. No vol que riguin d’ella, fa veure que no l’importa, però se sent insegura. La Carla és esportista i una alumna excel·lent que fa moltes extraescolars i estudia molt. També sent el pes de les expectatives i no sap com gestionar el possible fracàs, l’angoixa la paralitza. En Gerard té por i alhora ganes de conèixer nois, de sortir amb algú i sentir-se volgut. No tot surt com s’espera.
Miquel Mas Fiol posa sobre l’escenari un text directe sobre la validació pròpia, la gestió de la pressió posada i autoimposada, la identitat i el consentiment. La narració és excel·lent, concisa i clara. Juga amb elements visuals i musicals que acompanyen als personatges a explicar la seva història i posa a l’espectadora en el seu món. Amb intel·ligència i domini de la posada en escena, Mas atrau a públic de totes les edats, aquesta producció busca posar sobre la taula temes importants que han de conèixer els adults i reconèixer els joves.
I si una cosa té aquesta gran obra és un repartiment que és una autèntica meravella. Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró son un trio increïble. Enganxen amb el seu humor, amb la seva capacitat interpretativa, però sobretot amb la versemblança amb què transmeten les seves històries. Amb l’Alba el públic esclata a rialles i també l’acompanya en la seva tristesa. La Carla viu amb passió i intensitat cada segon de la seva vida i amb ella l’espectadora també cau i no pot respirar. En Gerard és alegre i divertit, enamora, però la decepció i la incertesa que sent es transmet per l’escenari i el pati de butaques com una llosa que cau de sobte.
Els personatges són un petit exemple d’una societat que té oblidada la salut mental, especialment la dels més joves, on s’està perdent la oportunitat de donar eines a les persones del futur per gestionar i entendre la seva vida. Diu en Gerard en un moment de l’obra que ell treia molt bones notes a l’escola, però que hauria suspès un examen sobre la vida. I això sí que hauria de fer reaccionar.
Imprescindible veure aquest muntatge, recomanar-lo i anar-hi amb persones de qualsevol edat. Compartir-lo i comentar-lo, el millor que es pot fer. S’ha de parlar i compartit tot allò que preocupa o angoixa. S’ha de cuidar a aquells que ho necessiten i també a aquells que sembla que no.
