John Cleese, alma mater del grup de còmics més important de la història, deia a Monty Python: La autobiografia por Monty Python (Editorial Global Rhythm Press) que el màxim de temps que un espectador pot suportar veient esquetxos és mitja hora. A partir de llavors, segons l’humorista anglès, és necessari oferir alguna cosa més. D’aquesta manera, quan el sextet britànic va saltar al cinema deixant el seu xou televisiu, va optar per enllaçar els gags fent servir un personatge central com a La vida de Brian (1979) o bé amb un nexe prou sucós com era l’excusa filosòfica a El sentit de la vida (1983). El problema principal de Crucidramas és que el seu lligam unificador per les escenes és només aparent. El pretext del concurs radiofònic finalment només informa dels títols dels esquetxos i no dóna un sentit global a l’espectacle que és el que en realitat hauria de fer. Per aquest motiu, segons avança l’obra, la sensació és d’estar veient un garbuix d’idees potencialment divertides (però també massa tòpiques i previsibles) que no ens porten enlloc. A més, la gràcia dels acudits és molt desigual i el ritme completament lineal. Tot i l’esforç de les actrius (que són el millor de tot plegat), no hi ha manera de remuntar els ànims del públic, ja que el problema està al guió. Les dues protagonistes demostren una solvència extraordinària a l’hora d’encarnar diferents personalitats, veus i accents amb una vis còmica excepcional. Llàstima de no haver comptat amb un text a l’alçada del seu talent interpretatiu.
Enllaç copiat!