Abans de res cal advertir que no estem davant d’un musical a l’ús, sinó d’una mena de concert escenificat sobre un dels grups de pop més famosos en llengua espanyola. Podríem dir que és una mena de tribut, tan habituals últimament en sales de festes i de concerts, però potser hauríem d’anar una mica més enllà… Les cançons de Mecano van succeint-se una darrera l’altra, i cadascuna dóna peu a un número diferent, a un petit espectacle per si mateix. No hi ha una línia argumental –i potser millor-, només una llarga desfilada de hits interrompuda, de tant en tant, per alguna broma interna, alguna exhibició de beatbox o un homenatge a la música internacional dels vuitanta i noranta (un dels grans moments de lluïment, a costa de Queen, Madonna o Tina Turner).
El muntatge comença de forma espectacular amb Héroes de la Antártida, i a partir d’aquí va desgranant números molt vistosos (No hay marcha en Nueva York, Bailando salsa, El blues del esclavo, No es serio este cementerio) amb d’altres de més intimistes, en que un sol focus il·luminant al cantant o bé un piano al mig d’escena ens deixen moments molt emotius. Dins d’aquest apartat hi trobem algunes de les cançons més famoses del grup, i per a mi les més interessants: Me cuesta tanto olvidarte, Quédate en Madrid, Mujer contra mujer, Aire i algunes altres. Tampoc falta la part tecno, on es poden escoltar moltes de les cançons de l’inici, o bé la part més flamenca. Un resum complet del que va ser aquest grup tan icònic dels vuitanta.
Un dels reclams de Cruz de navajas és la posada en escena: les pantalles gegants, la il·luminació, el ballet, etc. Un munt de recursos que, malgrat tot, no amaguen el més important. I és que per a mi el gran encert de l’espectacle és haver reunit un bon conjunt instrumental i una llarga llista de cantants que exhibeixen una gran veu i també molt de gust al cantar. La feina de tots ells és el germen de Cruz de navajas, un espectacle que torna un cop més sobre les mateixes cançons de sempre, les que tant ens agraden… les que sempre funcionen.