Vaig descobrir en Xavier Bobés a “Cosas que se olvidan facilmente” . Aquell espectacle em va fer recordar moments i instants que la meva memòria havia oblidat ( tristos, alegres,..). Va ser fascinant. Des de aleshores intento no perdrem cap de les seves propostes, i dic propostes perquè els seus espectacles van més enllà del tangible i lo visible.
Fa més d’un any Shaday Larios, Jomi Oligor juntament amb Xavi Bobés van crear una peculiar agència de detectius anomenada El Solar.
El Solar és una oficina d’investigació que no està ubicada en cap lloc específic, sinó que és itinerant. La seva funció es basa en l’estudi del lloc i dels objectes que s’hi guarden, per construir la història real de la gent que hi varen viure. Objectes reals que ens expliquen histories reals. Teatre d’objectes documental.
El seu primer cas (“Primer àlbum”) va ser al Barri Vell de Girona, més concretament dins la fusteria d’Armand Lladó, l’única fusteria que queda al nucli antic de Girona. Quatre generacions de fusters i una pila relats perduts, oblidats en el temps, històries que han estat recuperades gràcies a la memòria que guarden molts dels objectes (papers, material, instruments,…) vells i empolsats, que van ser oblidats en algun dels racons de la fusteria. Una experiència única i irrepetible, com la que he tingut la sort d’experimentar amb el segon dels casos de l’agència amb “Cuaderno de campo” dins el Jardí Botànic de Barcelona.
“Cuaderno de campo” és una investigació sobre la muntanya de Montjuïc, que recupera la veu d’aquells que en un moment de la seva vida hi varen trobar, en aquell espai,un lloc on viure. La passejada per un jardí que més enllà de les magnífiques col·leccions de plantes que s’hi poden veure i admirar de tot arreu del món, guarda sota els seus peus, la memòria de milers de persones que en el seu dia d’una barraca en varen dir llar.
“Cuaderno de campo” és més que una passejada pel jardí botànic, és un viatge per la història de la muntanya.
Les parets parlen, els carrers parlen, els objectes parlen, les plantes parlen,… només ens hem de parar, mirar, tocar i escoltar. Jo quan passejo m’agrada imaginar que hi va passar fa milers d’anys en aquell lloc; toco les pedres i m’imagino històries, algunes me les invento, altres me les imagino després de llegir-les en algunes novel·les o llibres d’història. Tenir la oportunitat de conèixer el que realment hi ha al darrera de cada espai , gràcies a la feina d’investigació de Shaday Larios, Jomi Oligor i Xavi Bobés, creieu-me que no té preu.