Dos fills tornen a la casa familiar on viu la mare. Per a la seva sorpresa i shock hi troben un jove, vell conegut, instal·lat allà per a ajudar la mare en un projecte editorial. Es nota la tensió i es mastega el conflicte des del primer moment. Els tres joves es busquen, es troben, es defugen… per fets o records del passat.
És una obra d’una gran violència, no pel que veiem o es diu sinó perquè allò és un polvorí i tots estan a punt d’encendre la metxa. I tots saben que el mínim gest, una mala resposta, encetarà una batalla que reobrirà ferides aparentment cicatritzades, on es qüestionarà la veritat oficial de les seves vides. I tot i així, no deixen de reptar-se.
El passat sempre ens atrapa. Però quin passat truca a la porta? Recordem el que ens han dit que va passar? El que hem volgut creure que va succeir? Ens en podem refiar dels nostres records? Tema fascinant: la memòria creativa, la desubicada, la implantada… Al cap i a la fi, som el resultat dels records. Actuem, sentim, pensem sobre la base de tota la nostra trajectòria. Si ens eliminen un record, seríem els mateixos? I si ens el canvien? I què passa quan descobrim que aquell fet que ens va marcar, no va passar ben bé com crèiem? Quines “mentides” basades en records inexactes acceptem per facilitar la convivència?
A aquest gran text de Pau Miró l’acompanya una molt creativa escenografia que ens permet veure el que passa a dins i fora de la casa en moments simultanis. Així, escoltem una conversa i la dels qui se la miren de lluny i dedueixen de què parlen aquells. I aquesta intuïció passa a ser la seva veritat, i s’actua en conseqüència. Fascinant.
I com sempre amb La Ruta 40, grans interpretacions de l’Alberto Díaz, Sergi Torrecilla i Albert Prat, en aquesta ocasió amb una magnífica Anna Azcona, tots ells transmeten la por, la tensió latent, les seves dues cares i el mal que poden fer.