Probablement, el més interessant de la companyia La Ruta 40 és que no està vinculada a un dramaturg o director amb un segell concret, sinó que es tracta, més aviat, d’un equip artístic amb un criteri, filosofia i interessos comuns que agafen diferents formes escèniques depenent del projecte. En aquest cas, han sumat forces amb Josep Maria Miró per confeccionar un interessant exercici sobre la memòria individual i familiar. Amb una barreja de drama i thriller, habitual en el teatre de Miró, Cúbit creix a foc lent, des d’una calma inquietant que amaga una violència subtilment present en tot moment. No es tracta exactament d’un joc de veritats i mentides sinó, més bé, un diagrama sobre les interpretacions dels fets, on la tensió entre els personatges suposa un paper clau per mantenir l’interès i fer esclatar el conflicte en el moment precís. La complicitat del repartiment és esplèndida i això ajuda a sentir a un grup d’intèrprets connectats entre ells, malgrat la fredor o la distància dels seus personatges. Com a part de la proposta, també queden alguns interrogants en l’aire que, en certa manera, formen part de l’ambigüitat de la mateixa història i, per tant, es pot considerar tant un mèrit com un defecte, segons el tipus d’espectador que observi. En qualsevol cas, estem davant d’un espectacle sòlid, vibrant i ben executat que, amb no gaires mitjans, aconsegueix captivar i crear un univers molt ric en matisos.
Enllaç copiat!