“Cúbit” és un text teatral de Josep Maria Miró que va escriure expressament per la cia La Ruta 40. Es va estrenar fa un parell d’anys a la sala La Planeta dins el Temporada Alta, i es va poder veure poc després al Teatre de l’Aurora d’Igualada, que és on la vaig veure per primera vegada.
Una fotografia. Uns protagonistes. Una visió diferent davant un mateix fet.
El propi Josep Maria Miró n’és el responsable de la direcció.
Pel que fa a la interpretació, molt bona en general i una extraordinària Anna Azcona en particular.
El disseny de l’espai escènic de la Xesca Salvà és en sí una metàfora del mateix text i de la mateixa família: “des de dins es pot veure fora però, en canvi, des de fora no es pot veure aquí dins”. Una casa. Dos espais escènics, l’interior de la casa i el jardí. Cara i creu. Dins i fora. El que es veu i el que som en realitat. El que es diu a la cara i el que es diu pel darrera. Opinions contradictòries.
El disseny de llums d’August Viladomat és una de les parts més important dins la posada en escena. Foscor i llum per marcar les diferents fragmentacions escèniques, i per presentar escenes paral·leles en dos plans diferents.
Diàlegs afilats i plens d’ironia.
Misteri i girs argumentals sobtats.
“Cúbit” és una obra que ens parla sobre la construcció i la desconstrucció de la memòria, de com cadascun de nosaltres crea el seu relat a partir dels seus propis records. No es tracta de veritats o mentides, sinó que cada personatge recorda o l’interpreta un fet de manera diferent. Cadascun d’ell creu tenir la raó per que creu en la seva veritat.
No us heu trobat mai davant vostre a dues persones explicant una versió dels mateixos fets de manera diferent? Una mateixa realitat i dues maneres de veure-la.
“Cúbit” és una barreja de mals entesos, remordiments, enveges, mentides i suposicions. És el què recordem o creiem recordar. És allò que obviem o no volem recordar. És deformar inconscient o de manera conscient el relat per acomodar-lo a la nostra conveniència. Falta de comunicació?, problemes no resolts? diferent percepció de la realitat?,…
Josep Maria Miró explora la distància que existeix entre el relat oficial i la realitat, i ens far reflexionar sobre el concepte de la veritat , de la mateixa manera que ja ho va fer en “El principi d’Arquímedes”, una de les seves obres amb més recorregut internacional.
Hi ha qui es queixa que es facin reposicions d’obres de teatre que ja s’han vist; jo en penso tot el contrari. Per un costat crec que és una bona oportunitat de veure una obra que en el seu dia, per x qüestions, no s’hi va anar, i per un altre si us va agradar, poder tornar a gaudir-ne de nou, com és en el meu cas . El que no he entès mai és perquè ningú s’estranya si veiem una pel·lícula un munt de vegades, i tot el contrari quan es tracta d’una obra de teatre? Així que tan si l’heu vist com no, us recomano que hi aneu.
Un últim consell, per acabar d’arrodonir l’experiència, llegiu-vos també el text. Això sí,en aquests cas us recomano que el llegiu després de veure l’obra. Saber tot el que passa per endavant ens fa perdre aquella part de misteri i intriga que tant m’agrada de les obres d’en Josep Maria Miró.