La reivindicació tossuda i valenta del cos, les imatges poètiques fetes amb pinzellades de clown i el monòleg final que posa la pell de gallina i que espero no oblidar mai són alguns dels al·licients d’anar a veure Cul Kombat. L’espectacle és potent, és cert, però sovint es perd en les transicions i alguns “números” naveguen sense trobar bon port. Tot i això, el missatge és el centre de la peça.
No sé si les dues actrius que protagonitzen aquesta barreja de gèneres (teatrals i humans) tenen intenció de provocar-nos. Potser sí, però a mi em va arribar en diferit. És quan surto al carrer que sento la veritable provocació. Quan veig que després de la defensa conseqüentment sincera de la igualtat entre gèneres (de l’abolició dels gèneres), allò que dins la sala em pot semblar obvi i evident (i em sap greu dir-ho: una mica reiteratiu), a la realitat és poc més que fullaraca.
És en aquella petita conducta masclista (aparentment innocent), en aquell comentari fora de lloc on trobo necessari que la gent vagi a veure Cul Kombat. No són profetes, no fan manifestos polítics. Però formen part d’una incansable lluita que també es fa (i s’ha de fer) des de dalt dels escenaris.