El primer cop que vaig tenir consciència de Dagoll Dagom va ser quan vaig assistir a una funció escolar de Glups!, allà per l’any 1983. Temps després vindria Mar i cel, i allò es va convertir en un autèntic fenomen, i també en el boom dels musicals catalans. Fins i tot es va crear un petit grup d’artistes especialitzats en el gènere, i entre tots ells una abanderada que no parava de tenir èxits: Àngels Gonyalons (La botiga dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ara sembla ser que el grup s’acomiada definitivament de l’escena, però l’actriu ha tornat a primera línia amb una força indiscutible, demostrant que és història del musical català i que encara té moltes coses per mostrar-nos.
El musical que ara se’ns presenta al Poliorama es basa en una obra breu de Santiago Rusiñol, emmarcada dins del moviment de teatre modernista. Tot i això, la peça utilitza el simbolisme com a mitjà d’expressió i originalment comptava amb uns quants números musicals que va crear Enric Morera. Ara sembla difícil trobar l’esperit noucentista darrera de l’estètica dura i fosca (malgrat uns pocs tocs de color) que s’ha creat per a l’ocasió. Ara bé, és cert que manté gran part de l’argument –allargat i actualitzat per qüestions òbvies- i que remarca amb escreix les dicotomies que ja es plantejaven en el text de 1897: tradició-progrés, ideal-realitat, prosa-poesia.
Marc Rosich (direcció escènica) i Andreu Gallén (direcció musical) han creat un espectacle vistós, renovador i possiblement generacional, com ho van ser també alguns dels grans èxits de Dagoll Dagom. Opino que l’argument està un pèl estirat i que la música es recrea massa en el seu estil i dóna poques sorpreses, però també admeto que musicalment tot funciona… ja sigui per la professionalitat de tots els intèrprets, per les acrobàtiques coreografies d’Ariadna Peya o pels continus leit-motiv que es van repetint i que donen coherència a tota la partitura. Sorprèn el començament, els solos d’alguns cantants, la manera de resoldre els dos mons –el poble gris i l’alegria dels comediants- o els recitals que donen la ja citada Gonyalons i una esplèndida Mariona Castillo, deixeble avantatjada i autèntica estrella del musical català dels darrers anys. Les dues es mengen l’escenari –ara una, ara l’altra- i es reparteixen equitativament un espectacle que ha de durar per molt de temps…