Santiago Rusiñol va plantejar el text de L’alegria que passa, el 1897, com un signe d’obertura, una necessitat pròpia del teatre modernista per expressar la lluita entre ideologies i el conflicte entre l’individu i la societat. L’oposició entre conceptes tan dispars com tradició i progrés o idealisme i realitat és present al llarg de la peça.
L’espectacle, la darrera proposta de creació de Dagoll Dagom, fusiona música i text en una coreografia àgil i ben travada, i aprofita l’esperit crític del text d’en Rusiñol per adaptar-lo i commoure amb una versió molt creativa, en la més pura tradició de la companyia, fruit del treball de l’Anna Rosa Cisquella, en Marc Rosich, l’Andreu Gallén i l’Ariadna Peya.
L’escena ocorre en un poble qualsevol, ensopit i sense alè de vida, on tot funciona de forma automàtica i gris, fruit d’una servitud esclava. Un bon dia, rep la visita d’un grup d’artistes de circ, i l’enfrontament entre la frescor que arriba i l’aspror que regna a la localitat està servit. Com a pont entre els dos universos, el fill de l’alcalde, que fuig d’un mal moment sota el malvat paraigua del tirà del seu pare i, coneixedor d’altres mons, descobreix en l’artista principal la frescor, la finestra a la llibertat anhelada. L’amor, en definitiva. L’excusa universal i el motor de tot canvi. El conflicte es dispara, fins que el grup d’artistes se’n va del poble, i aquest es resigna al tedi que el fa aparentment estable.
La interpretació és brillant, tot i que hi ha un decalatge entre la maduresa escènica d’un grup de joves i prometedors actors que mostren més que res escola i tècnica, i la d’una Àngels Gonyalons sublim, espectacular, capaç de dur dos papers absolutament distants alhora sense desequilibri i, en algun moment, ratllant l’apoteosi interpretativa. Afegiria, al costat de la gran Gonyalons, una espectacular Mariona Castillo, a gran alçada interpretativa i musical. Un goig.
En les coreografies, un deu especialment pel Pol Guimerà i en Basem Nahnouh. I, en general, per tot l’elenc, que emociona a cada moviment.
L’escenografia és un cert punt claustrofòbica per tancada, i deixa poc espai als canvis d’escena, amb un moviment i una rotació en el piano excessiva i un ús de la guitarra en mans de l’actor, gairebé com a arma que atorga poder, que accentua la sensació d’enfrontament entre bandes juvenils més que no pas entre pobles, cultures i ideologies.
En un moment determinat, la Gonyalons canta “De què serveix tenir talent?”. La resposta és evident. Serveix per folrar en or allò que es toca, i per donar la sensació de grandiositat a coses que potser, ben mirat, no ho són tant.