Dagoll Dagom celebra amb aquesta obra, ja mítica, els 50 anys de la seva meteòrica trajectòria de teatre musical amb un final apoteòsic.
És un muntatge espectacular. Un gran vaixell a sobre l’escenari es balanceja al ritme de les onades i es retira discretament a un costat per donar lloc a l’escena de la bodega del vaixell on estan els cristians captius o bé a la cabina de Said, al somni de Blanca o a la infantesa de Said.
Àngel Guimerà va viure de ple en el Romanticisme i va utilitzar els drames romàntics per fer crítica social o política. Si a Terra Baixa fa palès el poder de l’amo-home sobre el pastor ignorant i la dona sotmesa, si a la Filla del Mar critica el menyspreu del poble a l’immigrant, al diferent, al que no és dels nostres, a Mar i Cel posa de manifest la injustícia que va cometre la Corona espanyola amb l’expulsió dels moriscs de la península.
Totes elles podrien ser d’actualitat quatre segles més tard. Aquest és el gran mèrit d’en Guimerà, com mèrit és de Dagoll Dagom portar al teatre musical un tema tan impactant i haver escollit un planter d’actors i actrius que ahir ens van fer somniar, emocionar, plorar i desitjar que no s’acabés.
La parella protagonista, Blanca (Alèxia Pascual) i Said (Jordi Garreta ) compleixen amb excel·lència les expectatives.
Els pirates van ser especialment escollits entre acròbates experimentats per saltar utilitzant el cordam per passar d’una banda a l’altre del vaixell i anar a parar a les cofes. És un treball molt ben documentat perquè tant l’eixàrcia que lliga el pal de les veles com la que trinca les veles amb la coberta són utilitzades en moltes escenes per donar vida, vitalitat i moviment a uns pirates ressentits i amb ganes de venjança. És un espectable de circ elegant, potent, amb la força necessària per demostrar el poder d’unes persones expulsades de casa seva i convertides en corsaris. Tots ells, magnífics tant en el treball físic com en la veu dels cors.
A l’espectacle hi ha tants personatges que molts d’ells han de desdoblar-se sense que es noti cap inseguretat ni incomoditat per part dels actors/actrius.
Tots ells i elles demostren una gran expertesa actoral tot i que el paper no els ho deixa demostrar. No puc deixar de destacar a Eloi Gómez, que de noi rebel contra el poder i la injustícia que vam veure a l’Alegria que passa, és ara el futur marit de Blanca, defraudat, trist i que plora la seva pèrdua. La seva pena era tan real que molts vam plorar amb ell.
No em puc oblidar de l’orquestra al fossar dirigida magistralment per Sergi Cuenca a qui tothom va aplaudir amb entusiasme.
Una meravella teatral que ningú es pot perdre