Mai se sap quan una producció tindrà èxit, a vegades es té l’esperança d’emocionar al públic o, com a mínim, animar-los a anar al teatre i vendre totes les localitats. En algunes ocasions, el triomf de l’espectacle el porta a fer una segona temporada o fer alguna reposició un temps després d’acabar la temporada. És rar que una obra tingui un recorregut més enllà d’unes quantes passades, però en algunes ocasions s’obra un miracle i la història que es representa a sobre l’escenari connecta amb més d’una generació i en més d’un moment en el temps.
Potser és agosarat, però es podria dir que Mar i Cel és el musical català per excel·lència. Estrenada al 1987, recuperada al 2004, després al 2014 i ara al 2024, ha cobert les necessitats d’aquelles persones que l’han pogut veure des de l’estrena o aquelles que s’han sumat pel camí. I en aquesta, la última de les seves reposicions, Dagoll Dagom ha sabut tornar a provocar l’emoció, la il·lusió i la passió de les anteriors. Segurament, el fet de ser la darrera li ha donat més embranzida i més emotivitat.
No cal explicar gaire, però l’acció es troba en un vaixell on els moriscos han apressat a uns cristians i juren venjar-se per les lleis que els han perseguit durant anys. Durant el relat cada part exposarà la seva visió de les coses i naixerà una història d’amor.
El nou repartiment ha sigut una gran sorpresa, amb algunes cares desconegudes i d’altres no tant, però que s’han assemblat perfectament per donar vida als personatges. Alèxia Pascual en el paper de Blanca, mostra una força i un caràcter que encaixa perfectament amb l’evolució del personatge i que atrapa al públic quan es combina amb la delicadesa de la seva veu. El seu “Per què he plorat?” és un bàlsam magnífic que captiva a l’espectadora. Al seu costat, Jordi Garreta i el seu Saïd s’acoblen a la perfecció amb el relat i la lluita interna entre el lideratge pirata i l’amor que processa a la seva estimada.
La producció és una meravella, amb un escenari conegut, però tot i així impactant, que culmina al final de la primera part amb el vaixell navegant direcció a terra amb tota la banda de pirates cantant en perfecta harmonia el seu himne. Els anys passen, les versions modifiquen una mica, però aquest moment és sempre el que enalteix l’emoció, posa la pell de gallina i uneix al públic en un mateix sentiment de grandesa.
Si cal destacar una cosa, sens dubte és el treball immens que els i les intèrprets fan per mantenir l’energia durant tota la representació i per encaixar de maneres inimaginables les seves veus, especialment en els moments harmònics en què ballen en diferents tonalitats i passatges musicals. Un esforç i una dedicació que no es pot deixar de repetir.
La història potser ha quedat una mica desdibuixada pel temps, però la passió amb que es narra i la força de la música i les cançons perdurarà per sempre. Llarga vida al teatre musical català.