Un viatge dramàtic i desolador, entre naufragis, trencaments i misèries humanes és la via per on s’expressa la penosa situació d’un grup refugiats que, un cop abocats al mar en miserioses pasteres, després de deixar-ho tot, tenen la mal dita fortuna d’arribar a una platja on, de fet, ningú no els vol. Ningú no se’n pot fer el càrrec del sentiment que això provoca en qui ho pateix. De ser-ho tot, de ser feliç, a veure com t’arrabassen tot allò pel que tant has lluitat i has de fugir. Fugir com a gest de lluita, perquè a casa només hi ha mort. I arribar, si s’hi arriba, on tothom et mira malament, on tot és tancat, on no ets ni seràs mai benvingut.
L’espectacle de Dagoll Dagom, que utilitza l’obra de Shakespeare Pericles, Príncep de Tir com a eix, planteja aquest drama tan fastigosament actual a través d’una posada en escena vigorosa, senzilla però alhora clara, i ben coordinada. Les coreografies, el moviment d’actrius i actors, i la seva esplèndida veu en la interpretació de cada peça són remarcables. Arriben endins i, especialment quan Lluís Llach desenterra el nostre particular imaginari musical, emocionen (si més no, parlo per mi). Potser alguna cançó concreta, que tots hem lligat a un sentiment personal, a un moment concret i a un espai de la nostra motxilla, et desenganxa de l’obra per retrobar-te amb aquell instant perdut, amb aquell record. Pesen massa, aquestes cançons, per acompanyar sense aixafar una escena que hauria de mantenir l’atenció. L’escenografia, en la que hi és protagonista una enorme peça de roba que esdevé pantalla i cortina en cada quadre, és original i ajuda a situar el context de forma dinàmica. Visualment, genial.
Ara bé, durant l’obra, no m’he pogut desempallegar d’una horrible sensació. Sé que potser és injusta, i té només el pes d’una sensació, perquè he gaudit l’espectacle moltíssim, m’hi he deixat els palmells, aplaudint, i he acabat dret, picant de mans, com la majoria. Si bé el nivell de la Júlia Jové, l’Albert Triola i, especialment pel meu gust (en soc incondicional), la Mercè Martínez és excels, i si bé la capacitat dels membres del repartiment d’expressar-se a través de la dansa, potent i captivadora, i la veu ratlla també l’excel·lència, es mostren uns defectes en la dicció d’alguns actors que sorprenen força, i, en algun cas, fins i tot es veu limitat el domini de la interpretació, en certa forma impostada i mancada de matisos. Sense el ball i cant, certa incomoditat. Suposo que no es pot voler tot.
En resum, un plaer poètic i emocionant. Una oportunitat més per recordar que ningú no tria on neix, que aquest atzar ens hauria de fer rebaixar el to altiu i condescendent amb el que tractem qui pateix, i que el món, en definitiva, ens pertany a tots i no és de ningú. Si no ho entenem, potser algun dia les anades i vingudes de les marees ens duran a nosaltres mateixos, perduts, enmig del mar. I aleshores demanarem ajuda, reclamarem la justícia que ara neguem. No podem fer veure que això no va amb nosaltres. Ja n’hi ha prou.
