El teatre despullat. Normalment, quan comprem entrades per anar a veure un musical, ens imaginem una orquestra, ballarins, música i potser fins i tot lluentons i purpurina. Grans muntatges amb quaranta persones a l’escenari, que ens fan quedar embadalits únicament amb l’espectacularitat de la posada en escena. No és el cas de Maremar, l’última creació de Dagoll Dagom. Si la tendència, en general, és precisament a abusar dels efectes especials (posa-hi més llum, més fum, més potència de so, més vestuari…), aquí tornem al teatre clàssic: únicament amb text, cos i veu. L’escenografia: un gran llençol penjat del sostre. L’orquestra: algun dels actors que toca la percussió o el violoncel, però la majoria de cançons són a cappella.
El talent pur. La combinació del text triat (adaptat de l’obra Pèricles, Príncep de Tir de Shakespeare), la música (creada i adaptada per David Gallén a partir de diverses cançons de Lluís Llach) i la dansa (creada per Ariadna Peya, autora també de la coreografia d’El despertar de la primavera) construeixen un producte d’una modernitat que sembla que hagi estat escrit avui en dia. La trama de la història connecta amb el drama actual dels refugiats que viatgen (i moren) pel mar Mediterrani, així com els drames en que hem vist darrerament a les fronteres dels Estats Units amb les separacions forçoses de pares i fills immigrants.
Una veu d’àngel. Tota la companyia canta de meravella (i té molt de mèrit perquè el fet que no hi hagi orquestra faria que la més mínima nota desafinada se sentís), però cal destacar la veu i la finor d’Elena Tarrats, especialment emocionant en l’inici de la delicada Corrandes d’exili.
Tornar a l’essència del teatre. Si són dels que busquen un musical típic i tòpic, tenen actualment diverses propostes en escena que de ben segur que no els defraudaran. Ara bé, els recomano que arrisquin i donin una oportunitat a Maremar. No hi trobaran plomes ni purpurina, però descobriran una nova dimensió en el teatre musical. No calen distraccions: vagin, mirin i escoltin. Donem les gràcies des d’aquí a Dagoll Dagom per haver tingut la valentia de aquest espectacle i agafar aquesta direcció artística, perquè és així com el teatre català avança cap al futur: mirant el passat i reinterpretant-lo de manera magistral.
