Maremar és una història que ens evoca a un dels grans drames que viuen moltes persones que es veuen obligades a deixar les seves llars i fugir de les guerres que assolen els seus països d’origen.
S’agraeix que una companyia dediqui recursos i visibilitat a temes tan importants i actuals de la nostra societat (nomes per aixo ja cal anar-hi), però potser no cal emfatitzar tant en imatges reals que incideixen, més del necessari, en el dolor de les persones migrades.
Malgrat que l’obra està inspirada en ‘Pèricles. Príncep de Tir’ no patiu… no us adormireu, la història flueix molt bé. Està explicada com un conte, que transita entre la història d’una nena perduda en un cap de refugiats i l’èpica obra de Shakespeare, i que intercala amb criteri, i amb gran sensibilitat, grans cançons de Lluís Llach que formen part del nostre imaginari musical.
A escena gaudireu molt! Hi ha un gran treball vocal de tot l’equip en general però, al meu gust, en destaca la privilegiada veu de la Elena Tarrats i la Mercè Martínez, una actriu molt resolutiva que porta el pes de la part narrativa (tot i que, a estones per a mi, innecessàriament amb excés d’histrionisme).
Un dels altres aspectes que destaco és la coreografia: quin gran treball d’Ariadna Peya, qui impregna amb el seu estil i sensibilitat personal moltes escenes i transicions. La dansa es converteix en un element essencial per aquest espectacle i, fins i tot, acaba eclipsant les parts més fluixes que per mi són alguns aspectes escenogràfics i de vestuari.
En definitiva una molt bona proposta, ben pensada i ben executada. No us defraudarà i, malgrat que no sigui una festa, us deixarà amb molt gust de boca… ja sabeu que l’últim que es perd és l’esperança, oi? Ho haureu de veure.
