No es pot negar la capacitat que té Dagoll Dagom de convertir cada obra seva en un esdeveniment, encara que al darrera hi hagi sempre un risc implícit molt elevat. Scaramouche no és cap excepció, ja que la producció que la suporta no és poca cosa per a una companyia privada: divuit actors en escena, onze músics en directe cada nit, infinitat de canvis de vestuari i una escenografia digne dels musicals més luxosos. A més a més, la música és d’Albert Guinovart, un dels grans còmplices de la companyia i autor de les pàgines musicals més recordades als escenaris catalans (Mar i cel, Flor de nit, Gaudí o La vampira del Raval). Amb aquesta obra també ha aconseguit una bona partitura, a la que potser li manca algun leit motiv més clar i alguna cançó d’aquelles que esdevingui un èxit immediat. El que està clar és que amb els temes més festius és on Guinovart es troba més a gust i eleva el to d’una composició correcta, sense massa riscos ni gaires innovacions.
La dramatúrgia i la direcció de Joan Lluís Bozzo van enfocades clarament cap a la comèdia, però a vegades amb tons tan diversos que acaben despistant. Si bé hi ha moments enginyosos i divertits, n’hi ha d’altres que viren cap al vodevil o la caricatura. No sabem si els desajustos són volguts per la direcció o bé són conseqüència de diferents formes de treballar amb els actors. A la funció que vaig veure també hi ha haver algun desajust tècnic, especialment en el volum de les veus i el sistema de microfonia. Però, malgrat tot, Scaramouche es gaudeix de principi a fi per la seva impecable factura i la seva agilitat, tot i haver-hi incomptables canvis d’escena i un munt de dificultats tècniques. El que està clar és que s’han calculat els riscos perquè tothom hi trobi el que busca (hi ha moments per a la història romàntica, el solo dramàtic o la reivindicació social) i l’espectacle sigui un èxit immediat i durador. Potser tant de càlcul li ha restat ànima al conjunt, tot i que així d’entrada m’atreviria a dir que el públic estarà del seu costat…