Reviure a Mufasa o deixar-lo tal i com està?

Dani Delacamara presenta un monòleg en què es riu de tot el que pot i més. Partint de la idea de l’assassinat del Rei Lleó, de la Gran Via de Madrid, Delacamara comença criticant els preus de les entrades de l’espectacle comparant-lo amb temes actuals ia partir d’aquí desenvolupa el seu do carismàtic per tenir el públic tota l’estona en alerta i rient ; usant el recurs de les preguntes retòriques que molts dels assistents responen sense que Dani Delacamara esperi la seva resposta.
Abans de l’inici del monòleg l’actor avisa que pot haver-hi gent que se senti ofesa; gent de la Casa Reial, afins a Trump, espectadors de Gran Hermano / Dones, homes i viceversa … oferint així les seves dosis d’humor. I és que realment Delacamara fa un repàs a tots els temes de l’actualitat i els lliga amb comparacions de fa uns anys, per obrir-nos els ulls i veure quin camí estem prenent. En el seu text no falten temes com les tècniques de lligar i les noves tecnologies, l’educació dels nostres fills, els polítics actuals i fins als dibuixos animats de la televisió. Entre el seu diàleg amb el públic introdueix algunes imitacions de personatges mediàtics, només pinzellades, per ajudar l’espectador a entrar en el seu joc. El monologuista està sol a l’escenari però acompanyat d’un piano que utilitza per crear música dins dels seus temes i alhora fer un petit repàs per la història de la música.
En definitiva, veure «Jo vaig matar el Rei Lleó» és com veure un telenotícies de l’actualitat però amb un presentador amarat d’humor que et dóna les notícies de la millor manera perquè et ries. Gairebé dues hores de monòleg que es passen molt ràpid, on Dani Delacamara demostra ser un actor molt versàtil sobre l’escenari i que segur que amb aquest espectacle triomfarà.