Daniel Anglès ha volgut celebrar els seus 30 anys de professió, i ho ha fet amb un concert sorprenent i molt pensat. De fet, ha centrat el recital en l’amor, sobretot el que sent cap al teatre i cap al públic que l’ha seguit tot aquest temps. Un amor incondicional, gestat des de fa molts anys… quan va descobrir Mar i Cel i va tenir clar que allò era el que volia fer. O quan veia i reveia el musical Memory, d’Àngels Gonyalons, que li va servir per començar a conèixer un gènere tan extens i tan prolífic. D’aquells primers anys, i del debut professional amb Pinotxo, ha recuperat cançons que tenia ja quasi oblidades en el repertori. Però el concert s’ha nodrit especialment d’aquells temes i aquells musicals que han tingut un significat especial per a ell al llarg dels anys.
El concert s’ha iniciat amb un Anglès transformat i transvestit que ens ha acostat a Hedwig and the Angry Inch, per passar després a recordar amb Marc Sambola el disc que van fer sobre Rocío Jurado, o bé per cantar un duet de Wicked juntament amb Sharonne. Després de desfer-se de la màscara, com ell mateix ha dit, ha tingut un record per Rent (duet amb Victor Arbelo) i fins i tot per Notre Dame de Paris amb el tema El tiempo de las catedrales. No han faltat picades d’ullet a Mar i Cel, amb La cançó d’Osman, a Els miserables, a temes de Barbra Streisand o a Stephen Sondheim, etc. Però potser els moments més inesperats, i també dels més bells, han estat quan ha interpretat algunes de les seves cançons preferides… allunyades ja del gènere: L’àliga negra, Me cuesta tanto olvidarte (duet amb Mariona Castillo) o Amor particular.
Un concert que ha evocat els inicis, amb Coco Comín, però també els darrers anys dins de la productora Focus i al capdavant del Condal. Un concert que s’ha produït en el mateix teatre que el va veure debutar, ara ja fa 30 anys, i que ha servit per demostrar que segueix sent un magnífic cantant i un gran coneixedor del gènere.