El muntatge Danny & Roberta de John Patrick Shanley, és l’obra pòstuma com a director de Fernando Griffell, responsable de l’escola d’actors La Casona. El seu ajudant de direcció Xavier Nicasei, ha fer possible que es pogués tirar endavant el projecte, seguint en tot moment, les instruccions fidelment, a la versió que Griffell va deixar acabada.
No es tracta d’una obra gens fàcil. Shanley és d’aquells autors nord-americans, que li agradava escriure sobre persones rebutjades socialment, ànimes turmentades i ambients marginals.
El text és molt dur. L’argument és fosc i impactant.
Tota l’acció transcorre en una sola nit. Dos ànimes solitàries es troben en el “Coronita”, un bar ubicat en una zona marginal, en un d’aquells barris en que no hi ha rés a amagar i la gent et mira directe als ulls. Ell és en Danny, un jove solitari, sense amics, acomplexat i violent; ella és la Roberta, una noia solitària, desorientada, descarada i provocadora. Dos personatges rebotats amb la societat que els envolta. Dos cares de la mateixa moneda que s’atrauen i es repelen a la vegada. Dos ànimes que tenen la necessitat d’estimar i de ser estimats. Tots dos amaguen coses, tots dos són ànimes ferides. El seu món és el de les drogues i l’alcohol. Tot és insatisfacció, misèria i frustració. Creuen que no hi ha esperança per la gent com ells i que la violència és l’única manera de sobreviure.
Comencen a parlar, en un principi de forma brusca, vacil·lant, agressiva. Mica en mica les seves pors s’esvaeixen i decideixen passar la nit junts. Durant la nit tot aquest dolor i ràbia es converteix amb tendresa, amor… Hi ha esperança, il·lusió…és un instant realment commovedor. Es trenquen totes les cadenes que els lliguen. Es despullen en cos i ànima, ensenyant qui són en realitat els autèntics Danny i Roberta. La violència, l’angoixa i la brutalitat s’han convertit durant unes hores en tendresa, sensibilitat i amor.
És una obra que requereix d’una interpretació física i psicològica molt intensa per part dels actors. Sara Parisi i Albert Franch són la Roberta i en Danny. Dos actors que us asseguro que ho donen tot dalt de l’escenari. S’han ficat dins dels personatges, els han fet seus, i han aconseguint, en molts moments, fins hi tot emocionar-nos. Ho viuen i ens ho fan viure. Interpretacions gens fàcils, d’uns personatges realment difícils d’interpretar.
L’escenografia de l’escultor Martí Baltà, m’ha agradat molt. Feta a base d’unes estructures metàl·liques, ens recorden les reixes de les gàbies. És la opressió, el tancament, les barreres socials i l’aïllament en forma de metàfora.
És una obra dura i impactant amb dos possibles finals. I perquè no? És una oportunitat per poder veure les coses des d’una altra banda.