Si una cosa caracteritza a les produccions de La Perla 29 és el bon gust i la dedicació que li posen a cada projecte. Algú podria criticar aquest gust per l’estètica, amb un ús preponderant i a vegades excessiu de la il·luminació i els efectes, però també és cert que al final ningú es pot rendir a un producte ben executat. A Dansa d’agost trobem molts dels elements comuns de la companyia, entre ells una atenció especial a la part interpretativa. I és que aquesta obra de Friel no s’entendria sense cinc grans actrius capaces de transformar-se en les desgraciades germanes Mandy. Marta Marco, Nora Navas, Màrcia Cisteró, Mònica López i Carlota Olcina són el cinquet ideal, molt ben acompanyat pel repartiment masculí i molt ben dirigits tots per Ferran Utzet.
Un altre dels reptes de La Perla ha estat enfrontar-se al record d’un muntatge mític del Teatre Lliure, ja que en el 1993 Pere Planella va descobrir als espectadors barcelonins aquesta obra de Friel. El repartiment, com ja es poden imaginar, era d’escàndol: Anna Lizarán, Emma Vilarasau, Muntsa Alcañiz, Ester Formosa, Anna Güell, Ramon Madaula, Josep Montanyès i Lluís Torner. Crec que és bo que la companyia vagi encarant-se amb obres que ningú s’atreveix a afrontar per no fer malbé el record. Ho van fer l’any passat amb Una jornada particular i espero que aviat ens portin més sorpreses d’aquesta mena…
Per últim, recomanar a tothom que acudeixi a l’espai encantador -tot i que força incòmode, tot s’ha de dir- de la Biblioteca de Catalunya. Podreu gaudir de les vivències i peripècies rurals d’una família irlandesa que navega entre la tradició i el progrés, entre el catolicisme i el paganisme, entre el recolliment i la llibertat… Una obra amb moltes lectures que, gràcies de nou a la direcció d’Utzet, suggereix més que mostra. Un espectacle, en definitiva, que ja deixa pel record l’emotiva escena de la dansa i l’arriscat i poètic final.