Mort l’any passat, l’irlandès Brian Friel és un d’aquests dramaturgs l’obra dels quals és menys coneguda pel gran públic del que és mereixerien. Autor de Translations (1980) i la representada fa tres anys al Teatre Lliure Afterplay (2002), probablement la seva discreta popularitat es degui al fet que el seu estil recorda molt al d’altres escriptors com Txèkhov, Arthur Miller o Tennessee Williams que, per la seva grandesa, l’han eclipsat. Dansa d’agost és un drama lluminós, senzill i naturalista que explica la història de cinc germanes, totes solteres, que lluiten per superar la inestabilitat econòmica i emocional, amb el retorn del seu germà missioner que acaba d’arribar d’Uganda després de 25 anys. Per l’ambient femení sota l’opressió de l’església catòlica, pot recordar a La casa de Bernarda Alba de Lorca, tot i que, en aquest cas, el tarannà és molt més optimista malgrat el seu trist rerefons. L’espectacle ha estat dirigit per Ferran Utzet amb un gust excel·lent i una elegància exemplar. A més, el repartiment destaca per la seva cohesió interpretativa i la seva química (especialment entre les actrius) que fan versemblant i bell el retrat costumista de família que representen. Potser es porten una mica al límit alguns recursos estètics (sobretot la il·luminació, les coreografies i la música) a la recerca d’una imatge perfecta per gravar a les retines del públic. No obstant això, la proposta mai s’excedeix del seu propòsit, entreté tot i la seva llarga durada, commou i aconsegueix un final veritablement rodó.
Enllaç copiat!