Al llarg de la història, l’expressió artística en qualsevol de les seves disciplines ha servit com a desfogament i crit de protesta contra els malestars existencials o polítics de la societat de cada moment. És curiós com la convulsa entrada al segle XXI que ens ha tocat viure entronca d’una manera tan natural amb les inquietuds de les avantguardes de principis del segle passat que, després de tant de temps, podrien semblar-nos ja anacròniques. L’homenatge que Dau al 7 fa al grup artístic que es va crear al voltant de la revista del mateix nom al 1948 (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) deixa de manifest aquesta inquietant connexió emocional de l’època actual amb els primers anys del franquisme. Desigual com acostuma a passar amb aquest tipus de propostes, però valenta i respectuosa amb el seu material, es fica ràpidament a la butxaca al públic més escèptic amb el carisma i l’espontaneïtat dels seus quatre actors. Impregnada de l’esperit surrealista (especialment dadà), l’espectacle és tan provocador com amable i divertit i, a més, compta amb un dels finals més estrafolaris que s’ha vist en el teatre darrerament.
Enllaç copiat!