Estem davant d’un nou exemple de teatre testimonial, però en aquest cas envoltat d’estètica cabaretera, transformisme i cançons de Rafaella Carra i Olga Guillot. I és que aquí la història que se’ns explica és la del mateix protagonista, Adolfo Álvarez, que va començar com a ballarí a Veneçuela, va venir becat a Barcelona per treballar en diverses companyies de contemporani i va acabar fundant la formació Chicos Mambo, fins que pocs anys més tard una retinitis vírica el va deixar pràcticament cec i el va apartar durant molt de temps del món de l’espectacle. Una història de superació, per tant, que Álvarez explica amb cruesa, nostàlgia i molt de sentit de l’humor. Potser teatralment es poden trobar moltes mancances i força desajustos, però el testimoni enganxa des del primer moment i la lliçó de vida del protagonista convenç a qualsevol. De fet, durant una hora i mitja el veiem ballar, cantar i moure’s per l’escenari com peix a l’aigua. No serà un gran espectacle de cabaret, però sí és la constatació de que res pot parar a un artista de raça… per més dificultats i proves que li acabi posant la vida.
Enllaç copiat!