Una habitació d’hospital; una mare i una filla que passen comptes després de cinc anys de no parlar-se. No és que sigui una premissa molt original, però sí prometedora. I és que les relacions familiars extremes, amb una malaltia de fons, acostumen a donar situacions interessants i diàlegs punyents. Si a sobre ho amanim amb ironia, sentit de l’humor i un personatge potent, d’aquells que sentencien a cada rèplica, tindrem una obra que funcionarà i que pot acabar convencent als més reticents. Paco Mir coneix molt bé els ressorts de la comèdia i sap com arribar a bon port amb el material que té entre mans. Només li podríem retreure una certa sensibleria cap al final, i un excés amb les fantasies que explica la mare protagonista. És cert que el recurs d’inventar-se un passat misteriós -o no- sempre ha donat bons resultats a la comèdia (especialment a les sitcoms), però s’ha de vigilar que el to no surti del realisme establert i que no traspassi excessivament la delicada frontera de la versemblança…
De totes formes, una comèdia com aquesta només pot funcionar bé del tot si té al capdavant una actriu capaç de donar els matisos i la personalitat adequada al personatge central. En aquest cas, Mont Plans crea un personatge amb el que connectem des del primer minut. Les seves pors, els seus secrets, la seva sornegueria… i fins i tot la seva sensibilitat la fan de seguida molt propera. Una cosa que, precisament, no acaba de passar amb el personatge de la filla, interpretat per Annabel Totusaus. Anem sabent coses d’ella al llarg de la peça, però l’autor ens escatima molts detalls i no deixa que s’acabi d’obrir davant de l’espectador. Una llàstima.