Una comèdia escrita i dirigida per Paco Mir amb Mont Plans i Annabel Totusaus, una mare i una filla. Una proposta que es va estrenar, fa tot just un any, al Teatre Eòlia
Una mare i una filla es retroben a l’habitació d’un hospital després d’haver passat cinc anys sense parlar-se. Una conversa forçada en què la filla descobrirà aspectes inversemblants de la seva mare i de la seva família.
Aquesta proposta es deriva de l’obra de Paco Mir, que va quedar finalista en el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2013, i que portava el títol de “I deien que plouria”.
Amb DE MARES I FILLES, Paco Mir aconsegueix fer riure i fer plorar, un text amb una barreja d’emocions que ens aclapara i que ens arrosseguen a l’habitació de l’hospital on la mare i la filla parlen del passat i del present, de les 1001 coses que s’haurien de dir abans ….. que sigui massa tard.
Mont Plans i Annabel Totusaus són dues actrius que tenen el do de la comèdia, però al mateix temps són capaces d’imprimir a les seves interpretacions el dramatisme necessari per donar la pàtina de seriositat que provoca en nosaltres, els espectadors, el toc de reflexió que el text busca.
Mont Plans (Artés, 1948) a qui hem vist treballar recentment a “El gran Mercado del Mundo” (vegeu aquella ressenya) (TNC, maig 2019), … és coneguda per haver estat una de les actrius de referència de La Cubana i Dagoll Dagom, i una de les recordades “Teresinas”. Una actriu que ha desenvolupat sempre una brillant feina teatral en tots tipus de papers i que aquesta nit ens ha captivat per la seva naturalitat.
Annabel Totusaus (Calafell, 1974) és també una actriu nascuda a La Cubana i actriu de Dagoll Dagom. L’última proposta en què la vam veure treballar va ser “El llibertí” (vegeu aquella ressenya) en aquest mateix teatre durant la temporada 2017/18.
Dues personalitats contrastades, una mare despreocupada, que viu la vida intensament i que far “volar coloms”, les seves vivències són fruit de la seva imaginació? O realment ha viscut la vida que explica que ha viscut? Va viure realment el maig del 68 a París? És de veritat activista de GreenPeace?
La filla és una funcionària amb responsabilitats en la Conselleria de Salut, una dona de principis rígids que té tota la seva vida i la del seu fill, perfectament estructurada. Però és realment feliç amb la vida que porta? Cal ser tan terriblement perfecta?
Un aspecte que hauria de fer reflexionar a les noves generacions, del fet que el simple fet de “ser jove” no sempre vol dir ser més obert a viure en llibertat sense massa prejudicis; sovint els joves són molt més conservadors que els seus progenitors.
Dues persones que caminen per espais paral·lels sense ser conscients que les dues es necessiten i que en depenen l’una de l’altra. S’han anat distanciant i una discussió, cinc anys enrera, va fer que no es tornessin a parlar. I, ara, s’adonen del poc que saben l’una de l’altra.
Una posada en escena molt realista, d’una habitació d’hospital on les dues actrius van entrellaçant els seus records i les seves emocions. L’escenografia de Paula Bosch, la il·luminació d’Eudald Gili i la música de Jaume Vilaseca arrodoneixen la proposta.
Una proposta d’entreteniment, si, … però una gran proposta i sobretot unes magnífiques interpretacions.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ