Ivo Van Hove és un dels directors més importants del moment a nivell mundial. Fins ara l’avalaven els gran espectacles que ha portat els darrers anys al Grec, però a tot això s’hi ha de sumar la notorietat aconseguida amb l’últim projecte musical de David Bowie o el prestigi guanyat fa poques setmanes amb el premi Tony al millor director. Està clar que el seu estil -però també el del teatre belga i holandès en general, amb referents com Luk Perceval, Alain Platel o Frank Van Laecke- està despertant admiració a tot arreu on es presenta.
A La força oculta, Van Hove porta a escena una obra cabdal de la literatura holandesa, i malgrat ser una novel·la de finals del XIX ho fa amb una modernitat, una elegància i una claredat d’idees que impressiona. La forma com retrata el xoc de cultures és simple, aparentment senzill, però d’una profunditat i una bellesa captivadores. El mar esvalotat, una dansa ancestral, el crit d’una reina, el so d’un gong o una tempesta salvatge són petites mostres de la seva aposta. Una aposta segura, d’altra banda, ja que tot l’equip tècnic i artístic del que s’envolta el director és d’una qualitat i d’una exigència poc vistes. En definitiva, un espectacle que recordarem per la seva execució impecable, per la subtilesa de la seva direcció brillant i, com no, per alguns cops d’efecte, com el tsunami que va deixar a tots els espectadors del Lliure clavats a la cadira.