Sempre és interessant trobar-se amb obres de text poc convencionals sense necessitat de fer el salt a espectacles de l’escena híbrida. En el cas de Decadència, el primer que crida l’atenció són els seus diàlegs escrits en un vers molt florit, molt clàssic, i a la vegada ple d’ironia britànica, sense caure en la paròdia, però omplint la seva bellesa formal d’una truculència i un flaire a vici força curiós. En aquest sentit, la traducció a càrrec de Neus Bonilla i Carme Camacho del text original en anglès de Steven Berkoff, tenint en compte la dificultat de la mètrica i la rima, és, veritablement, per treure’s el barret. La proposta sembla ser una mena de sàtira sobre la burgesia, els seus excessos i una crítica al poder. L’atmosfera bruta i malaltissa d’aquest univers sòrdid sembla anar en sintonia amb el missatge de que alguna cosa està podrida en aquesta gent. Malgrat això, el muntatge resulta entre hipnòtic, patètic i divertit, gràcies, principalment, a la interpretació de Carles Martínez i Míriam Alamany, una parella amb gran química que ha sabut trobar el to i la música adequats. Per últim, la posada en escena de Glòria Balañà és funcional però efectiva. El seu barroquisme estètic té gràcia i resulta un bon embolcall per una peça com aquesta.
Enllaç copiat!