Ionesco és un mestre mostrant la misèria humana a través de l’humor absurd. En aquesta obra retrata una parella d’amants que es tanca en un apartament per a escapar de l’amenaça exterior representada per una guerra. Aquest perill o enemic comú és l’única cosa que els manté units en la seva convivència. Passen de flirtejos a retrets, canvien d’estats anímics sense ordre ni coherència i discuteixen llargament sobre temes aparentment absurds i irrellevants. Aquests són els segells d’identitat de l’autor romanès, però en aquesta posada en escena sembla que no acaben d’esclatar.
La directora ha optat per una posada en escena convencional, sent fidel a l’obra original i sense innovar amb la forma. Potser hauria resultat més interessant portar l’absurd a tots els aspectes del muntatge. Es genera una espècia de fricció entre la voluntat d’incoherència del text i una posada en escena massa racional i rígida que impedeix que la bogeria esclati. El punt més llunàtic es busca a través d’unes interpretacions que poden resultar una miqueta forçades a vegades, acostant-se més a l’infantil que a l’absurd.
En definitiva, una obra de Ionesco que m’ha deixat amb ganes de veure una revisió més atrevida en lloc d’una representació fidel.