Nova i extraordinària nit d’òpera amb l’estrena al Liceu de DEMON d’Anton Rubinstein (1829-1894), una coproducció liderada pel Liceu des de Barcelona, amb 3 teatres d’òpera més, l’Helikon Opera de Moscou, l’Opéra National Bordeaux i l’Staatstheater de Nürnberg, tal com ens van comentar a la roda de premsa.
És l’obra mestra d’Anton Rubenstein en el gènere líric. La passió, l’amor, la mort, la cosa demoníaca i la temptació per allò prohibit, tots els ingredients de l’òpera romàntica; es tracta de tot un redescobriment d’un clàssic de l’òpera russa, que compta amb un dels directors d’escena més innovadors de la lírica d’aquest país, Dmitry Bertman, i amb la direcció musical del seu compatriota Mikhail Tatarnikov.
DEMON és una òpera en tres actes amb llibret de Pavel Alexandrovich Viskovatov. L’estrena absoluta va ser el 25 de gener de 1875 al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg. A Barcelona va ser estrenada el 10 d’octubre de 1905 al Teatre Novedades, però en versió italiana. Ara per primer cop l’hem pogut veure en la seva versió original, és a dir en l’idioma rus.
Rubinstein va ser catapultat a la fama amb aquesta òpera, una de les més representades a Rússia l’últim terç del segle XIX. Cèlebre pianista i compositor, va ser autor de setze òperes.
Òpera protagonitzada pel baix-baríton letó Egils Siliņš i la soprano lituana Asmik Grigorian. El cast el completen el contratenor Yuriy Mynenko en el paper d’Àngel, el tenor Igor Morozov en el paper de Príncep Sinodal o el baix Alexander Tsymbalyuk en el rol de Príncep Gudal, tots tres ucraïnesos i debutants al Liceu. He de dir que poques vegades he sortit del Liceu més satisfet de la qualitat de les veus de tots els intèrprets, sense deixar de banda cap d’ells; és veritat també que el pes més gran recau en els dos protagonistes que estan extraordinaris, encara que també he de reconèixer que he quedat literalment fascinat per la soprano Asmik Grigorian.
Voldria també fer una referència al Cor del Gran Teatre del Liceu, que en aquesta òpera ha tingut un paper important i l’ha resolt amb nota molt alta.
Un projecte gestat a Barcelona i amb una espectacular escenografia ideada per Hartmut Schörghofer, que situa sobre l’escenari un cilindre de fusta el·lipsoidal amb boques de diferents mides, un gran túnel que connecta diferents mons i reprodueix la tragèdia de l’amor. Al fons d’aquest cilindre, una gran esfera inflable amb un projector al centre que va generant múltiples realitats, canviant d’aspecte i donant claus de les diferents accions del relat, esdevenint una esfera de foc, un ull que vigila o una tempesta de sorra, entre molts d’altres.
Aquesta escenografia espectacular conjuntament amb un preciosíssim tractament de llums i un estudiat vestuari (creat a la sastreria del Gran Teatre del Liceu), és sense cap mena de dubte el que ha aconseguit que aquesta producció hagi estat un dels majors èxits que s’han pogut veure en aquest escenari; és un orgull que s’hagi gestat a casa nostra i que l’estrena mundial hagi estat a Barcelona.
Estic segur que quan es torni a representar a diferents teatres d’òpera arreu del món, tornarà a aconseguir un enorme èxit.
Com veieu, ahir vaig sortir del Gran Teatre del Liceu, enormement feliç i revalidant un cop mes el meu amor vers les Arts Escèniques, perquè potser el gènere de l’òpera és la suma de totes elles en un mateix espectacle.
Per veure la ressenya original només cal clicar en aquest ENLLAÇ