Fa deu anys Albert Vilalta va ser segrestat en un país situat al Nord-oest d’Africa amb altres companys. Alícia Gómez va ser alliberada als tres mesos. Albert Vilalta i Roque Pascual hi van ser 9 mesos. Durant els mesos de segrest al desert, Vilalta va ser capaç d’escriure poemes d’amor i també de ràbia i d’impotència. Aquests poemes han estat trets a la llum per Carme Canet, en un recital poètic primer i ara en una peça teatral.
La poesia és en sí mateixa transmissora de sentiments, però si és declamada amb el poder dramàtic de Carme Canet, arriba al cor, i si a demés s’acompanya d’una música apropiada, és capaç d’arribar a les profunditats de l’ànima.
Laura Luceño és la responsable de la composició i direcció musical i per fer-ho, es rodeja de bons músics. Joan Esteve Mosquera (bateria), Nico Viso (baix), Èric Suets (guitarra elèctrica), Ferran Cullell (piano) i per a cada moment hi ha una música o una cançó com si haguessin estat creats junts. I qui acaba de teixir un brodat de color és la ballarina/coreògrafa Olga Lladó. La seva dansa no només acompanya, sinó que expressa sentiments, agafa diferents formes segons els personatges representats a l’imaginari del poeta. Els tres llenguatges, poesia, música i dansa es fonen en un de sol per transmetre la soledat, la por, la inseguretat i la incertesa, l’amor o l’enyorança de la persona estimada.
La dansa d’Olga Lledó sobre l’anell aeri és el moment àlgid de l’obra. És d’una bellesa subtil i profunda i a la vegada, un deliciós simbolisme de la lletra amagada sota les cintes de l’esperança.
És molt destacable també l’escenografia de Josep Iglesias i Laia Girbau. Una paret mòbil és a la vegada una eina que separa personatges i escenes, és una pantalla on s’hi projecten imatges i és la presó, laboratori d’aquests bellíssims poemes que són el motiu d’aquesta obra.
Moltes felicitats a tots.