“Antes de que nos olviden haremos historia.
No andaremos de rodillas.
El alma no tiene la culpa.
Antes de que nos olviden”
La companyia Inestabili Vaganti torna a La Vilella amb un espectacle punyent, incòmoda, que remou.
Una proposta que ens diu: fora vendes als ulls. Prou mentides. Prou ofegar veus. Prou aquí no passa rés. Prou mirar cap un altre costat.
La nit del 26 al 27 de setembre de 2014, a l’estat mexicà de Guerrero, 43 joves indígenes estudiants de l’escola normal rural Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa van desaparèixer, i sis persones més van ser assassinades.
“DESAPARECIDOS#43” , escrit per Anna Dora Dorno i Nicola Pianzola, narra el dolor de les víctimes( familiars, estudiants i poble mexicà), i la dificultat en la lluita per l’aclariment de la veritat. Una veritat encara sense resoldre avui en dia, degut a la manca dinterès, per part de les autoritat i del govern mexicà, en les investigacions.
DESAPARECIDOS#43 dona veu al dramàtic esdeveniment d’Ayotzinapa ,i treu a la llum una tràgica realitat que va més enllà de les fronteres, perquè tots som Ayotzinapa.
Són diverses les expressions de resistència que en parlen d’aquells fets: documentals, cançons,o representacions, com la proposta de companyia italiana Inestabili Vaganti.
Sota frase “Quisieron enterrarnos però no sabian que éramos semilla”, segueix la lluita per destapar la veritat; no oblidar que al darrera hi ha mans tacades de sang, i famílies angoixades que davant la incertesa i el dolor, segueixen cridant “Los exigimos con vida. Porque vivos se los llevaron, vivos los queremos”.
La companyia Inestabili Vaganti, mitjançant diverses expressions escèniques, la majoria d’elles, de gran impacte visual i una gran dosi d’emotivitat (cants, crits que emergeixen del dolor més profund, música, imatges projectades , moviments coreogràfics, interpretació, vestuari, atrezzo,… ), ens mostren la seva visió particular.
És evident que cadascun de nosaltres reacciona de diferent manera davant un mateix espectacle; en el meu cas us puc dir que vaig sortir bastant afectada. Des d’un bon principi se’m va fer un nus a l’estómac; vaig sentir una sensació estranya només d’entrar a la sala i veure els retrats dels 43 joves desapareguts ; em vaig sentir incòmoda d’haver de compartir cadira amb un d’ells; se’m va posar en més d’una ocasió la pell de gallina, vaig plorar( com a mare de dos fills de 20 i 21 anys) davant el dolor indescriptible d’una mare que no sap on és el seu fill; em vaig emocionar al escoltar el nom de cadascun dels nois desapareguts; em vaig emocionar quan Nicola Pianzola em va entregar una flor i em va estrènyer la mà, …
Tot i la seva duresa és un espectacle realment extraordinari.
Escenografia, interpretació, il·luminació, música, … brutal !!!
Un espectacle ple de simbologia ( la bandera de dol, les mans vermelles, les espelmes, les cançons, les projecció a la pell, les coreografies…)
Anna Dora Dorno, Nicola Pianzola i Armida Pieretti estan impresionants!!!
“DESAPARECIDOS#43” és una història que ha de ser explicada un i un altre cop, no per l’enorme tragèdia i dolor que hi ha al darrera, sinó per tot el que representa. Les autoritats mexicanes intenten donar per tancat el cas, ocultar el que va passar. Cal seguir insistint i condemnar els fets. Recordar per no oblidar, perquè “No somos todos, faltan 43”.
“Aunque tu me olvides
te pondré en un altar de veladoras,
y en cada una pondré tu nombre
y cuidaré de tu alma”
Si us plau, no us el perdeu !!!
Feu-me cas.