Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l’espectacle… però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc “Berlin“, s’entén ràpidament i conté la força d’uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o “poema visual” que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s’acaba forçant una història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions… Crec que si s’haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica més abstracte igual hauria funcionat millor. De totes maneres, és difícil crear aquest tipus de propostes sense que resultin impostades o pretensioses. Almenys aquí s’ha de reconèixer un treball estètic molt interessant i uns actors apassionats, tot i que una mica perduts enmig d’una estructura dramàtica que no els ajuda… Recomanable per a aquells que en tinguin prou amb la música i amb el videoart.
Enllaç copiat!