L’any 1973, Stephen Davis, reputat crític musical de la revista Rolling Stone, va escriure sobre Berlin, el tercer àlbum solista de Lou Reed, que es tractava d’un “desastre que transporta a l’oient a través d’un submón d’esquizofrènia, paranoia, degradació, violència anfetamínica i suïcidi”. Probablement, és aquesta foscor que envolta el disc i les seves cançons el que més va interessar a Andrés Lima a l’hora de portar-lo a escena. Amb dramatúrgia de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró, l’espectacle és un truculent recorregut pel personal univers del músic nord-americà tristament desaparegut al 2013 i, en aquest sentit, funciona a la perfecció. Com a homenatge, els fanàtics de l’artista podran gaudir d’una estètica molt cuidada i de la música i les lletres d’aquelles cançons, mentre que els profans de la seva música es faran una idea bastant clara de quina era la idiosincràsia dels relats d’aquell treball de la seva primera etapa. El problema és que, més enllà d’això, poca cosa ens queda. Tant Nathalie Poza com, especialment, Pablo Derqui personifiquen la imatge del perdedor autodestructiu i desfasat amb gran credibilitat i atorguen pes als diàlegs de la funció. Però hi ha una certa impostació en la seva manera de declamar que delata la buidor narrativa de la proposta. Sembla com si s’hagués assumit que la idea de fer un tribut a Lou Reed fos suficient com per omplir de contingut tota una obra de teatre. Malauradament, el resultat és una bella i psicodèlica cuirassa que dintre només té fum de colors.
Enllaç copiat!