Admeto que vaig anar a [Des]encuentros pel nom d’Alejandra Jiménez-Cascón en la direcció, intèrpret que ens té embadalits amb Blanca desvelada i de qui he pogut veure també la seva faceta hilarant. I es nota la seva mà. I me n’alegro de no haver-me perdut aquesta proposta, fresca, molt divertida, real, ben interpretada, sense aparents pretensions encara toc de ple un tema etern. Una agradable sorpresa.
Amb la naturalitat per bandera es succeeixen històries de parelles, d’acords i desacords -així, sense claus, que aquestes no es pronuncien-. Parelles de tota mena, que ni arriben a ser-ho, que es trenquen, que es troben, algunes breus i algunes les veiem evolucionar … tot un catàleg daixò tan difícil d’intentar fer una unitat a partir de dues meitats. I si hi ha parelles, parlem de sentiments, i els tenim a mansalva: ràbia, humor, tendresa infinita, vergonya pròpia, l’enamorament, la gelosia, la independència, la por a mostrar-se, les ganes de fer-ho, la complicitat … així que en més d’un moment et veus i somrius.
I rius molt. L’humor està molt, molt present, amb moments d’autèntiques i prolongades riallades, que és probablement el que més recordem al sortir. També hi ha una mica de drama, en la història d’una relació amb home abusador que em va regirar l’estómac com poques vegades. Per autèntica, per saber que, per desgràcia, tenia poc de ficció. I sense necessitat de mostrar violència física. I al minut, una altra història, aquesta farcida d’humor. Mèrit d‘Anabel Riquelme i Jesús Luis Jiménez, creadors de la dramatúrgia i intèrprets de tots els personatges, que – hom diria que es nota la mà de la directora-, es mostren espontanis i naturals d’allò més, quan un suposa que amb tants personatges en alguns es sentiran més còmodes que en altres.
El menys millor: les transicions entre escenes podrien ser una mica més dinàmiques i afavorir així la contínua immersió dels espectadors en els diferents universos. Encara que el millor és que aquests moments inclouen cançons d’allò més oportunes amb joies com el Vivir así es morir de amor del mai prou lloat Camilo, o Enamorada de Pedrina i Rio.
El millor: a l’ésser un conjunt format per diverses històries, algunes més rodones que altres, molt diferents (un altre mèrit) entre elles, si amb alguna no acabes de connectar, tens la sorpresa de la següent.