M’estreno a la Sala Dau al Sec, vaig a veure Deserts de la memòria escrit i dirigit per Marcela Terra parla de l’Alzheimer en al vida d’una persona encara jove.
Ens trobem amb Júlia, una actriu de 47 anys. Comença a patir làpsus de meòria que van afectant a la seva vida diària i a la seva feina. Amb aquest doble vesant, ens apropem a una malaltia que de mica en mica va partint la gent més jove.
Ens trobem amb una situació d’una parella on una d’elles va patint Alzheimer. A mesura que passa el temps i la malaltia va seguint el seu curs, ens n’anem adonant com Júlia va portant aquesta malaltia. De mica en mica, ens anem adonant de la importància d’estar acompanyats, sobretot quan veiem que la protagonista vol passar-ho completament sol. Però tot i que veiem que la memòria va desapareixent també els sentiments és un dels perjudicis que troba.
Possiblement els moments no es recorden, però aquells estats de felicitats en determinats moments manté aquell estat positi.
El treball que fa Padi Padilla en estats de confusió, en aquells moments que perd la memòria i que no vol que els altres tinguin pena d’ella, és un gran luxe interpretatiu. Ens ho podem creure, podem sentir aquells moments de soledat i de por per tot el que està passant.
Júlia recorda els moments de felicitat, encara recordarà més un episodi desagradable. Fins i tot el moment final quan sent una cançó i de mica en mica aquell fet d’escoltar directament la cançó i la felicitat on la transporta.
Tot el pes de l’obra la porta Padi Padilla, però Eloi Benet fa el paper de parella i de metge. Deixant tot el protagonisme a ella.
Podeu llegit la resta de la meva opinió al següent enllaç
