La sala Gran del Nacional, mig plena o mig buida segons l’òptica. El teló abaixat amaga una escenografia espectacular, totes les estances de la granja d’Efraïm Cabot (Pep Cruz), un home de setanta-cinc anys que amb tres fills, se sent sol.
Una escenografia dinàmica, obra de Sebastià Brosa, que gira i es mou al ritme del desenvolupament de l’obra i amb els personatges.
Un joc de passions dels seus tres protagonistes, la passió amorosa d’Abbie pel seu fillastre, la passió ambiciosa d’aquest per la propietat de les terres i la casa, l’odi i el desamor d’Efraïm envers el seu fill fins al punt de voler engendrar un altre fill per arrabassar-li l’herència. I els veïns de les terres properes, que veuen, murmuren i es burlen del vell.
Una esplèndida il·luminació que acompanya el moviment dels actors d’una forma molt natural i un acurat vestuari que ens recorda el que hem vist reflectit a les pel·lícules de l’oest.
Pel que fa a les interpretacions hem de dir que tot i que els tres protagonistes són actors de primera fila, ens han resultat una mica fredes, llunyanes i en pocs moments ens els hem cregut, i potser aquesta sensació s’ha fet més evident en el cas de Laura Conejero, malgrat que la considerem una de les millors actrius del nostre país. No descartem que sigui un problema de direcció mes que d’interpretació.
Inversemblant l’escena que inicia la segona part de la representació, amb un grup de veïns que “celebren” el naixement del fill de l’Efraïm i l’Abbie. Una escena llarga, molt llarga i que creiem sincerament està mal resolta des de la direcció de Joan Ollè.
Una proposta a l’alçada del que s’espera del Nacional, una escenografia aclaparadora però una posada en escena i unes interpretacions que no ens ha fet emocionar en cap moment.
Potser les emocions del dia en el que es va proclamar la República Catalana i el nostre esgotament físic ens han fet una mala jugada. També podria ser.
Per veure l’apunt original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ