Qui hagi vist la pel·lícula Calle Cloverfield 10 segur que trobarà paral·lelismes amb l’argument d’aquesta obra del britànic Dennis Kelly, el mateix autor del monòleg Nenes i nens (el que va estrenar entre nosaltres Anna Sahun ja fa uns anys). Però també ens podríem remetre a altres pel·lícules, com ara El col·leccionista –un drama superb que va dirigir William Wyler el 1965- o Átame, de Perdro Almodóvar. En totes elles una dona és retinguda per un home per motius diversos, però tots força sòrdids o sospitosos. En el cas de Després del final hi ha una excusa inicial que ens despista i que actua de coartada durant molta estona.
El més interessant de la peça és el teixit de relacions que s’estableix entre els dos personatges, ja coneguts d’abans. Allà és on descobrim com van canviant les tornes, els elements de poder que utilitza cadascun d’ells i també els punts de vista de la història. Potser el final, que aquí no desvetllarem, és el que més pot sorprendre… tot i que tingui una explicació psicològica prou vàlida. Tot i així, no negarem que és un final que pot tenir altres interpretacions, i que fins i tot podria donar la volta a algunes de les creences que hem anat tenint durant tota la funció.
Meritxell Calvo està esplèndida en el difícil paper de Louise, una dona que es troba tancada amb un vell conegut en un refugi nuclear que no deixa de ser un espai claustrofòbic. De mica en mica anirà descobrint que en realitat està retinguda… encara que suposadament sigui pel seu bé. L’acompanya en escena Ramon Pujol, en el paper del fràgil (aparentment, és clar) Mark. Una parella d’intèrprets molt reeixida per un thriller psicològic que segurament no us decebrà.