Com se sobreviu després d’una catàstrofe? Es parla sempre de la part principal de la subsistència, tenir menjar, beure i un lloc on refugiar-se. Però com es gestiona mentalment una situació sobtada i tan definitiva? Com afronta la ment un canvi d’aquest tipus? Manté la calma i analitza o es desferma i s’apodera el caos de la situació? Són preguntes que realment no tenen resposta fins que es viu de prop.
A Després del final la Louise es desperta al refugi nuclear que el seu amic Mark té. Mentre es recupera un cop al cap, ell li explica que hi ha hagut un atac nuclear i que li ha vingut just salvar-la i ficar-la allà. De cop, Louise ha d’afrontar el fet que el món que coneix no existeix i que no pot sortir d’aquelles quatre parets pel perill imminent que hi ha l’altra banda de l’escotilla. Durant dies hauran de conviure i no sempre serà fàcil, sobretot perquè en Mark té un comportament especial.
Aquest text de Dennis Kelly juga amb la incertesa, la claustrofòbia de la situació i el neguit del futur immediat dels dos personatges. És cert, que s’intueix fàcilment cap a on anirà la història, però això no treu que l’espectadora se senti atrapada com Louise, que va perdent la paciència i serenitat amb el pas dels dies. La construcció del relat és tensa i amb un ritme que desespera i estructura la sensació d’aclaparament que sent el personatge femení i que es trasllada de manera versemblant al pati de butaques.
Un escenari petit i funcional ajuda a establir una narració intensa, amb ritme i elements claus per al relat. El disseny de llums i sons per a les transicions temporals dins del refugi treballen a favor de la història i ajuden a l’espectadora a situar-se ràpidament.
Meritxell Calvo i Ramon Pujol fan un treball exhaustiu i d’entrega absolut. En ella s’albira el desconcert, la tristesa i després la por i la ràbia davant la violència que pateix, primer subtilment i després de forma directa. Pujol es va transformant en un personatge obscur i intransigent que arriba a fer sentir el seu rebuig al públic, aconseguint exactament allò que el seu personatge ha de destil·lar.
Amb un final una mica sobtat i obert a diverses interpretacions, dona per un debat fora de la sala, aquesta història de violència esgarrapa i mou a l’espectadora sense remei.