Aquesta versió de La flauta màgica és, sense cap mena de dubte, bastant diferent a totes les que haguem pogut veure abans a Barcelona. Podríem dir que estem gairebé davant d’una pel·lícula d’animació, però amb cantants de carn i óssos que apareixen i desapareixen de la projecció mitjançant una sèrie de portes ocultes. No és que no s’hagi fet abans… però en el món de l’òpera constitueix una novetat i fins i tot un cert sacrilegi per a alguns puristes. Tot i així, el resultat és tan espectacular que convenç a gairebé tothom i ajuda a que generacions més joves s’acostin al Liceu i en surtin plenament satisfetes. Val a dir, d’altra banda, que l’òpera de Mozart és de les més adequades per introduir-se en aquest món, i si fa uns anys la versió més naïf de Comediants va aconseguir aficionar a una colla de gent creiem que les noves tecnologies també obtindran un bon resultat.
La principal pega d’aquesta versió és que les imatges tenen una gran força, i en ocasions la gran quantitat d’informació visual ens fa perdre l’atenció en algunes àries i fa que ens oblidem de la música, de Mozart i d’altres qüestions que en el terreny de l’òpera tenen un valor. És per aquest motiu que, a excepció de les espectaculars àries de la Reina de la Nit (Christina Poulitsi), quasi no es van aplaudir els cantants enmig de la funció, tot i ser excel·lents i acumular mèrits suficients durant les dues hores i mitja de durada. I és que una maquinària com aquesta no es pot parar així com així… L’orquestra no pot aturar-se, la projecció no para i un aplaudiment fora de lloc podria engegar-ho tot a rodar. En definitiva, un enginy amb les seves petites limitacions però amb grans encerts i amb una estètica cinematogràfica -hi ha clares referències a Buster Keaton, Louise Brooks o Nosferatu- que em va semblar d’allò més encertada. Per cert, la substitució de les parts parlades per cartells escrits, a l’estil del cinema mut, em va semblar oportuna i molt d’agrair.