Com parlar d’un tema tan sensible i “seriós” com la religió i no acabar a la tomba o a un calabós?
Eugenia González La Rosa ha reprès la tradició del joglar, aquella que només necessita un intèrpret amb una gran capacitar per narrar històries sense més artifici que la seva veu i el seu cos, per convèncer-nos (o no) de l’existència de Déu en un monòleg molt personal, però que m’ha sorprès en forma i contingut.
La història d’una turmentada senyora, la Dolores, amb angoixa existencial i al·lèrgia social, és el trampolí per explorar d’una manera molt lúdica i entretinguda els punts clau que argumenten o reproven l’existència d’un Ser Suprem. L’exhaustiva recerca sobre espiritualitat, teologia, neuroteologia o ciència evolutiva que l’artista ha realitzat al llarg de cinc anys per tal de preparar l’espectacle converteix DIOS en una peça molt didàctica que aporta informació interessant sobre la nostra (fràgil) naturalesa humana.
L’altre punt fort de l’espectacle és la gran expressivitat i riquesa interpretativa de l’Eugenia. Es fa valer del seu ofici – on es nota la llarga trajectòria en Commedia dell’Arte i teatre gestual- per mantenir al públic embadalit escoltant les aventures al llarg del camí espiritual de la protagonista. Amb un omnipresent instint de joc i ganes d’entretenir i fer riure, gaudeixes veient l’actriu dominar l’escenari amb precisió i transformar-se una infinitat de personatges, cantar a cappella o explicar una faula.