Catalunya viu una dèria imparable pels formats de true crime. Els relats de crims macabres omplen les graelles de ràdios i televisions públiques i privades, llibres, pòdcasts, seccions als diaris. Molts d’ells reconstrueixen els fets i posen el focus en la víctima… Però què passa si ens fixem en els botxins, en com ha avançat la seva vida i la de la seva família?
Això és el que trobem a Dirrrty Boys, on Gerard Guix i la companyia Las Bestias deconstrueixen la narració del terrible assassinat de James Bulger, un nen anglès de dos anys, a mans de Jon Venables i Robert Thompson, dos nens de deu anys. Un crim cruel i premeditat que va sacsejar la societat internacional a principis dels 90 per la seva violència desmesurada. Què va motivar a dos infants a cometre tal immundícia? Van obtenir un càstig proporcional al crim? Existeix llum, dins de la foscor?
En un blashback continu, Martí Cordero i Sergi Espina interpreten als criminals al llarg de la seva vida, des dels trenta-cinc anys que tenen actualment, fins als dies abans de cometre el crim, amb deu. Els dos fan un formidable treball interpretatiu i de gran exigència física, ja que el text flueix sobre una coreografia intensa, juganera i acrobàtica, dissenyada per Davo Marín, a través d’un espai escènic pensat per Anna Tantull, format per vuit matalassos que ens transporten a desenes d’espais diferents, però també a les capes de merda que acumulen a la motxilla els dos protagonistes de la història. L’emoció i l’energia desbordant (fins i tot aclaparadora) dels dos actors va a favor del joc de rebutjos i empaties a la que la direcció d’Agata Casanovas treu el màxim rendiment. Com pots posar-te en la pell d’un pedòfil, d’un assassí, d’algú que ha comès una barbàrie tan atroç? La dosificació de la informació, el cúmul de referències pop, i les escenes adultes, on veiem a Jon i Robert intentant refer la seva vida, són claus per fer-te ballar el cap. A estones humanitzes els criminals, et poses a la seva pell i els desitjaries la reparació i el perdó… i a estones sembla un impossible. Aquesta és la màgia del teatre i de la vida, on el joc de mentides i veritats, realitats i percepcions, es barregen de manera indissociable. Dirrrty Boys no pontifica, no emet un judici. En els grisos és on sacseja, et fa dubtar i et promet una hiperventilada conversa postfunció amb una sola pregunta. Què fem amb aquests dos nois?