Hi ha històries que costa explicar, i molt més defensar o justificar. Són aquelles històries que superen el nostre enteniment i que sobrepassen allò que qualifiquem com a moralment acceptable. Relats terribles que han engruixit la història criminal de determinats països. Si parlem del Regne Unit, l’assassinat de James Bulger és amb quasi tota seguretat un dels més cruels i espantosos que es recorden, sobretot per l’edat de la víctima (dos anys) i per la dels dos assassins (deu anys). A Dirrrty Boys es parla justament d’aquests dos joves de Liverpool, començant per la seva dificultosa reinserció als voltants del 2019 i tirant cap a enrere, fins arribar a aquell fatídic 12 de febrer de 1993. Una estructura dramàtica curiosa, que avança a base de flashbacks i que intenta acostar-nos als fets a poc a poc… però sense jutjar ni moralitzar.
La posada en escena és simple, concisa i neta. Vuit matalassos són l’únic atrezzo de l’obra, i també l’únic material per representar els diferents espais: els centres de reclusió, un supermercat, el pis del Robert, una discoteca, el descampat on es produeix la tragèdia, etc. La resta ho fa la il·luminació i l’espai sonor, així com un treball físic que els dos actors porten a terme amb una energia esfereïdora. Precisament els dos actors –Martí Cordero i Sergi Espina– són la base de tot l’espectacle i també un esplèndid descobriment. La manera com encaren uns personatges tan difícils és realment encomiable, però és que a sobre la direcció –gran treball d’Àgata Casanovas– els fa sortir i entrar del personatge, desdoblar-se en d’altres, i fins i tot ser narradors d’allò que està passant. Una filigrana interpretativa que obliga a estar molt concentrat i entrenat.
Un espectacle dur, d’aquells que no deixa indiferent, però que no us hauríeu de perdre. I no ho hauríeu de fer per les grans interpretacions, per l’exquisida direcció i posada en escena, però tampoc pel text meticulós i molt documentat de Gerard Guix (Gènesi 3.0, Ricard de 3r).