Amb una estupenda posada en escena de Las Bestias, companyia que es va fundar durant la Pandèmia, produeixen sota la direcció d’Àgata Casanovas aquesta esgarrifosa història que va trasbalsar Europa als anys 90. Ella treu el millor dels dos actors novells: Martí Cordero i Sergi Espina, els quals donant mostres d’una excel·lent forma física i expressió corporal i utilitzant com a únic element escenogràfic una pila de matalassos, parlen, criden, ploren i s’acosten a nosaltres fent-se cada cop més propers.
És una obra de teatre documental, molt ben documentada per cert i està basada en una història real que es va tractar des de tots els mitjans informatius i divulgatius fins al punt que un curtmetratge sobre els fets va ser nominat als Òscar. La mare de la víctima va recollir signatures perquè fos retirat del certamen: per venjança, per pudor, per respecte a la seva intimitat, per ràbia, per evitar el protagonisme dels qui li havien fet tant de mal?
El tractament del cas éstà fet de manera exquisida. No justifica ni intenta explicar el perquè. La violència gratuïta no té justificació i moltes vegades ni explicació. La mirada d’aquesta obra no són els fets, ni el crim ni la justícia. El focus està posat en dos nois de deu anys condemnats a una presó de màxima seguretat fins a la majoria d’edat. El govern britànic els va concedir la llibertat condicional sota identitat falsa i una feina i un lloc per viure que els anava canviant anualment l’agent de la condicional. El gran mèrit de la dramatúrgia de Gerard Guix, responsable també de l’espai sonor i ajudat per la inquietant il·luminació de Paula Costas, és posar en escena les pors dels dos nois dins i fora de la presó, les mentides que es veien obligats a dir per no desemmascarar-se, la prohibició de trobar-se i veure’s, ocultar-se constantment per no ser descoberts. Havien ja complert el seu deute amb la justícia però el jutges i ells mateixos sabien que no tenien el perdó que necessitaven: el de la comunitat. Van conviure amb la soledat, amb el seu propi penediment i la seva angoixa. La llei els va donar una segona oportunitat, els va ajudar a la seva rehabilitació però l’estigma i la venjança social els ha impedit trobar la pau i el perdó.