Com narres una història com aquesta? Aquesta és la primera pregunta que es devia fer, suposo, Gerard Guix quan es va decidir ha explicar-la. Quin és el punt de vista adequat? Què deixes fora? Com parles de tot el que va passar? I a aquesta discussió interna m’hagués agradat assistir, no m’amago.
Sense avançar molt la trama, ja que és millor apropar-se a aquest text sense saber-ne gaire, l’obra ens narra la història real de dos nois que amb 10 anys van matar a un altre nen. Però no se centra en el crim i la seva investigació, sinó en la vida d’aquests nois amb els pas dels anys.
El més interessant del text és la seva composició. Guix crea una narració cronològica que comença al present i van tirant cap a anys anteriors, aquells que han sigut significants pels nois. I a poc a poc, els acompanyem en aquest viatge que no deixa indiferent. Fins arribar a l’origen de tot i, aquí, ja ens quedem sense paraules, amb la boca oberta i intentant processar tot el que acabem de veure (i dies després encara ho estic fent).
Martí Cordero i Sergi Espina son el noi A i el noi B, els protagonistes d’aquesta història, però també els narradors que posen en context a l’espectadora a cada pas que es fa. Acompanyen al públic, li donen la mà i obren la porta de cada moment. Cordero i Espina tenen una habilitat increïble per transformar-se en els protagonistes i deixar-se pell i l’ànima en cada intervenció i, als dos segons, canviar i ser el narrador que, des de fora, exposa al pati de butaques quin és el context en què viu sotmès cada personatge. Es van tornant per explicar a poc a poc les realitats dels dos nois i, al mateix moment, exposen quina és la realitat social exacte de l’escena que estan portant a terme.
Amb una escenografia petita, gairebé insignificant, es crea un món dolorós i punyent que va creant tensió i neguit a l’espectadora, al mateix temps que vol saber més, necessita arribar al final. I tot això és gràcies a la direcció magistral d’Àgata Casanovas.
La destresa amb la que els actors narren la història i la magnífica composició que en fa Guix atrapa al públic i no el deixa anar ni quan s’apaguen els llums.