El més complex d’abordar un tema difícil és la manera d’enfocar-lo. L’excés d’humor corre el risc de banalitzar el problema mentre que optar per la vessant més dramàtica pot causar rebuig en l’espectador. Discordants té l’habilitat de trobar un equilibri perfecte entre l’espectacle amb consciència social, la comèdia i el drama didàctic. La seva millor virtut és la naturalitat amb que està plantejada la història i el seu desenvolupament, fent-la real, digerible, propera i exemplar. No és habitual trobar obres que parlin d’una relació on un dels membres té VIH i l’altre no (és a dir, una parella serodiscordant). És un tabú. Com ho és, aparentment, a la societat mateixa. Només per això, aquesta peça dirigida per David Marín ja té un gran valor: la valentia. Malauradament, pel que fa al text, passa molt per sobre la transició del protagonista de descobrir la condició d’ella a acceptar ser la seva parella (per la dificultat que suposa la narració o bé per què no és el que interessa explicar). En qualsevol cas, el retrat psicològic dels dos davant les diferents crisis, els dubtes i la por mostra un excel·lent coneixement del tema, tot i que, per moments, resulta un pèl massa educatiu. David Teixidó i Irene Hernández aporten el seu talent i espontaneïtat aconseguint extreure del seu amor i els seus conflictes la màxima versemblança. El final, no obstant, no és del tot concloent i, potser, deixa una mica al públic amb ganes de més. Els recursos simbòlics, les metàfores, les situacions surrealistes que, amb humor, expliquen els sentiments dels protagonistes fan passar una molt bona estona (sense renunciar a les parts més dures) i, per tant, caldria un tercer acte que satisfaci l’expectativa creada de forma més categòrica.
Enllaç copiat!