Mentre veia aquesta obra he pensat que estava realment davant d’un teatre modern, intel·ligent i creatiu, malgrat que la seva proposta formal pugui assemblar-se a moltes altres. Penso que el que fa diferent la proposta de Titzina Teatre és el rigor amb el que treballen i el material de base amb el que s’enfronten. I dic “enfronten” perquè realment es palpa la lluita que hi ha hagut amb els temes plantejats, amb els sentiments que s’han posat damunt de la taula d’assaig i fins i tot amb la posada en escena, que a més de gran concentració requereix un enorme desgast anímic. No vull explicar molt de la trama, perquè una de les millors coses del muntatge és que permet submergir-te en un món molt particular i fins i tot oníric que, de mica en mica, et va mostrant temes reconeixibles i qüestions que toquen molt de prop. El que sí m’agradaria comentar és la forma en que ho fan, que dramatúrgicament m’ha semblat un encert total. En aquest sentit, m’agrada que la història del jutge jove que ha de conviure un temps amb el seu pare estigui condicionada per temes externs (els tèrmits que acaben desnonant temporalment a tot un jutge) i dimensionada amb elements espacials (la distància que aporta el Planeta Mart, l’estranyesa que suposa el projecte Curiosity) o simplement metafòrics (el gas tòxic que no permet l’habitabilitat). Tota una sorpresa la que m’han donat Pako Merino i Diego Lorca, dos actors/autors/directors que mereixen tot el meu respecte des d’avui mateix. No us la perdeu, és de les millors propostes de la cartellera.
Enllaç copiat!