Poques vegades surts del teatre pensant que acabes de veure un espectacle que hauria d’estar ple cada dia. I sóc conscient que Distancia siete minutos no és una obra per a tots els públics. No tracta un tema amable, ni agradable i tampoc ho fa des d’una estructura formal fàcilment reconeixible ni còmode.
En el mateix moment que la humanitat decideix aixecar la vista i explorar el planeta Mart (a 225.300.000 km de la Terra) el protagonista d’aquesta història s’enfonsa en la recerca del seu propi “jo” i la relació amb la seva feina i el seu pare. Ens trobem davant la davallada a l’infern (el seu planeta roig particular) d’un jutge de quaranta anys dialogant amb l’artificiosa i magnífica (i tan allunyada de la nostra realitat) missió espacial “Curiosity”.
Dos actors (que també són directors i autors de la peça) que es deixen la pell damunt l’escenari i que treballen amb un rigor i una tècnica que moltes vegades donem per descomptat però que malauradament no sempre és així. L’escenografia (amb pocs elements però molt versàtils) i la il·luminació juguen tant a la creació de diferents espais com de diferents d’atmosferes (amb un gran disseny d’espai sonor).
Com passa en astrofísica, només podem detectar els forats negres per les reaccions dels cossos que són a prop i es veuen afectats per la seva massa. Aquest orbitar sobre l’absència i el canvi de rumb (enfrontar-s’hi) són els eixos centrals de la peça. I perdoneu que sigui especialment ambigu però no vull desvelar res. Prefereixo que exploreu les llums i les ombres de la conducta humana amb els Titzina Teatro.