Explica María Bayo en aquest espectacle que durant el confinament es va retrobar amb Cleopatra, un personatge que havia interpretat en diverses ocasions. Es va topar amb unes gravacions antigues d’un d’aquests concerts i també amb una biografia històrica de la reina d’Egipte. Això li va fer veure que la imatge de Cleopatra sempre havia estat distorsionada, segurament per ser una dona lliure i per haver tingut molt de poder… però també perquè les seves vivències havien estat relatades sempre per homes. Per tant, l’espectacle es transforma en una excusa per reivindicar el personatge o la dona, i també per triar un repertori que a ella li venia de gust. I és que com diu en algun altre moment, ella també té la llibertat de cantar el que li doni la gana…
Crec que aquesta pinzellada feminista aporta a l’espectacle un valor afegit que li va molt bé. Ja no només parlem de Cleopatra, sinó també de la pròpia María Bayo, que aporta detalls del seu començament en el món de l’òpera i dels sacrificis que va haver de fer per triomfar. I per amanir tot això, un bon grapat de cançons que donen sentit al concert. Tota la primera part està dedicada a compositors clàssics que van escriure música per al personatge; estem parlant de Handel, Sartorio o Hasse. A la segona, encara trobem algun fragment de la Cléopâtre de Massenet, tot i que destaquen vàries peces d’Astor Piazzola, alguna de Kurt Weill i un petit medley de música d’operetes. En definitiva, un recull variat que s’ha presentat amb gust, amb molta classe, i amb una dramatúrgia de Marc Rosich que funciona des del primer moment.